Tenia
dotze anys i no volia parar de jugar... el cos em canviava però no
em canviava res més. Jugava amb nines, saltava a corda i a escola
feia totes les entremaliadures que podia... de vegades més! I allà
la tenia, una taca vermella a les meves calcetes... Vaig tenir una
sensació estranya, entre negació, por i vergonya. Perquè tot el
que m'havien explicat que era ser una dona, no s'assemblava gens a la
vida que jo volia per mi: la vida d'un explorador de països ignots,
una vida d'aventures entre selves i muntanyes. La vida d'una nena que
corria pels carrers del seu barri, que quan plovia sortia amb els
amics a trepitjar bassals amb bicicleta i que li encantava saltar de
molt amunt a dins del riu i enfilar-se a l'arbre més alt tan amunt
com podia.
Aquesta
és la meva història, que segueix així: Amb el temps vaig anar
aprenent que ser dona no havia de ser allò que em mostraven a
l'escola de monges, que hi ha moltes maneres de ser dona i que totes
valen. Amb el temps vaig anar aprenent que la menstruació no és una
desgràcia, que és una benedicció, que m'ajuda a ser jo de mil
formes diferents, que em permet canviar en un món canviant, que em
treu de la línia recta i em permet moure'm en espirals i línies
infinites entrellaçades entre elles.
Tenim
una gran llosa en la que està sostinguda i fonamentada tota la
nostra societat (i no només la nostra), s'anomena patriarcat.
Aquesta paraula significa que el sistema social es basa en la
desigualtat entre homes i dones, sent les dones la part sotmesa. Es
manifesta de moltes maneres i una de les més importants és el
sotmetiment del cos, el desig i la sexualitat de les dones.
D'aquí
ve que tinguem vergonya, por, amaguem i trobem que la nostra
menstruació és un error, és una malaltia. El cos humà és
perfecte. La natura és perfecta. Cap cos pot ser un error. Totes
aquestes idees d'imperfecció, impuresa no només són a les ments
sinó que les tenim introduïdes a les profunditats del subconscient.
El col·lectiu i el de cadascuna.
Les
dones de la nostra generació gaudim d'unes millors oportunitats
gràcies a les dones que ens van precedir i que van treballar per la
igualtat. Les nostres filles, la nova generació de dones, les que
encara són nenes tenen la sort que nosaltres estem fent aquesta
feina d'acceptació del cos. De visibilització del desig i la
sexualitat femenina. De redescobriment de la menstruació. Estem
trencant tabús que tenen a veure amb l'esfera privada i els estem
portant a la pública. Perquè allò personal és polític. Perquè
mereixem viure una vida en la llum.
Però
encara queda molt de camí per recórrer, tot just està començant.
El conjunt de la societat encara ens limita i ens arriben missatges
contradictoris. Ens diuen que acceptem el nostre cos però les talles
són super minis. Ens diuen que visquem una vida lineal i que ens
posem un tàmpax per no deixar de fer les mateixes coses de cada dia.
Es nega la ciclicitat de les dones i se'ns demana les mateixes
característiques i capacitats tots els dies del mes.
La
regla no es vermella a la publicitat, és blava. I totes les dones
tenen el ventre llis i van vestides amb pantalons blancs...
Per
contrarestar totes aquestes imatges que se'ns colen al cervell, tots
els tabús arrossegats des d'aquella història de l'Eva i la serp
necessitem que les nostres nenes comencin a rebre una altra
informació.
I no
val que la informació només arribi per via racional. Per lectures o
xerrades. Encara que sigui un primer pas molt important.
De
vegades es parla de la menstruació a les escoles, dins de
l'assignatura de biologia o educació sexual. Massa sovint es
relaciona la menarquia amb l'entrada en el món de la sexualitat
adulta i això no és just per a les nenes que frueixen sent-ho i que
no viuen un canvi sobtat, d'un dia per l'altre. Menstruar no
significa tan sols que puguis tenir un fill o filla.
Entrar
a formar part de les dones que menstruem implica entrar a formar part
d'un ritme de la natura que ens ve de nou i pel qual no estem
preparades. La menstruació ve mes rere mes i es converteix en un
ritus rítmic, en una forma de comptar el temps i en una forma de
veure i viure el món canviant.
És
per això que és important d'alguna manera ritualitzar el canvi
d'etapa. Organitzar una celebració íntima o col·lectiva, inventar
un ritual de pas. Les nenes, segueixen sent-ho però mica en mica
s'aniran endinsant en els secrets del seu propi cos.
Una
bona manera d'entrar a conèixer aquests «secrets» és mitjançant
el joc, la música i l'art. Perquè d'aquesta manera és que aprenem
els éssers humans i en especial les nenes. I perquè així és com
aconseguim un coneixement en profunditat del que ens passa al cos.
Ens pot fer saber què hem d'esperar quan arribi la regla, entendre
el concepte de cicle des de la vivència i no des de l'abstracció.
Al
nostre món modern ja no tenim rituals de passatge que ens ajudin a
entendre de manera simbòlica que estem canviant d'etapa, que estem
creixent i que les nostres capacitats s'amplien. Fins fa poquet la
comunió (sobretot celebrada al mes de maig) feia una mica el fet
(desfigurat pel patriarcat) i remembrava a l'inconscient col·lectiu
aquelles festes antigues on es celebrava la primavera, la floració i
la fertilitat. On s'honrava a totes aquelles que ja menstruaven. El
ritus de pas de nena a Dona Que Menstrua
Tornar
a trobar un espai que simbolitzi totes aquestes coses és important
perquè com visquem i habitem la terra és al final, un reflex de com
vivim i habitem el propi cos. I ens va la supervivència com a
espècie.
Si necessites que t'acompanyi en aquest procés amb la teva filla et pots posar en contacte amb mi.
També facilitpo el taller grupal : LLUNA CREIXENT, per a escoles, instituts o grups d'amigues.
Alguna mare li ha regalat a la seva filla pel seu aniversari!
